Quan el meu germà estava malalt, molt malalt... -que
ja ho deia la meva cunyada que no se’n sortiria, però jo no m’ho creia i
pensava que era una exagerada i em feia ràbia que m’ho digués i que ho pensés,
perquè jo sempre he sigut molt confiada i optimista i sempre tinc l’esperança
que tot s’arreglarà. Mai penso en coses dolentes, que si un mal ha de venir, ja
patirem quan toqui, però patir abans es patir dues vegades-...
Doncs, com deia, ell estava molt malalt però jo
pensava que només eren les seqüeles d’una grip forta i que aniria agafant
forces. Durant aquells dies, alguna vegada, si feia un dia de sol, el convidava
a sortir a passeig, “una estoneta, si vols, que estic aquí a prop de casa teva
i et vinc a buscar. I ell deia “si, em vesteixo”.
Llavors jo l’esperava al portal de casa seva i,
apareixia ell, amb la seva mitja rialleta complaent, l’esquena una mica corbada,
la bufanda al coll i la bandolera penjada a l’espatlla. Jo m’adaptava al seu
caminar, que era lent i feixuc, i xerràvem de qualsevol cosa, de com es trobava,
dels plans literaris que tenia, del que feia jo...
Un dia d’aquells, al cap d’uns dos-cents metres de
casa seva, quan tot just jo pensava que començàvem el passeig, es va aturar en
un banc i va dir: “seiem aquí, que estic molt cansat”. I allí es va acabar el
nostre passeig. Vam estar-nos-hi una estona i ja va voler tornar-se’n cap a casa,
s’ofegava, se sentia abatut, sense forces. I vam tornar.
Després d’això, totes les vegades que va sortir de casa
va ser per anar a urgències. Fins que ja no en va tornar...
L’altre banc em recorda el dia de les darreres
eleccions en què va poder votar. En tenia moltes ganes, però no es veia amb
forces d’anar fins al col·legi electoral, que el tenia a uns quatre-cents
metres. El vam anar a buscar en cotxe i el vam deixar tan a prop de la porta
com vam poder, però aquells cinquanta metres que s’havien de recórrer se li van
fer una muntanya. Tant que, quan faltava poc per arribar-hi, va asseure’s al
banc que va trobar més a prop. Va descansar una estona i, empès per les ganes
de fer valer el seu vot, va completar el trajecte. No recordo si, en retornar,
vam tornar a descansar o, fent un esforç de flaquesa, va arribar fins al cotxe
d’una tirada.
Aquests dos bancs del barri, per davant dels que passo
moltes vegades, han esdevingut simbòlics d’un moment crucial de la meva vida.
Els dies que, sense saber-ho, el meu germà m’estava dient adeu i jo estava
perdent, després dels meus pares, la persona més pròxima.
