dimarts, 30 de novembre del 2021

ELS GERMANS CAMPS II


 

II.- TENIM UNA GERMANETA

               De fora, la clínica era un edifici gris, bastant lleig, però quan es van acostar a la porta, aquesta es va obrir sola, de bat a bat. Aquest detall va entusiasmar el Pere i el Joan, que es van oblidar de l'àvia i de la germana que anaven a veure. Quan van ser dins, al vestíbul, van esperar que la porta es tanqués i van tornar enrere perquè es tornés a obrir. Van sortir els dos a fora, altra vegada i cada u volia obrir-la ell sol. Així que van haver de negociar:

              - Ara passes tu i, quan s'hagi tancat, entraré jo -va dir el Joan.

              El Pere, no s'ho va fer dir dues vegades i va entrar.

              A dins, la seva àvia havia anat caminant fins l'ascensor, abstreta, sense adonar-se que els seus nets ja no eren al seu costat. Fins i tot els va parlar de la nena:

              - Ja ho veureu, ja, que petita i bonica és!

              En aquest moment, quan ningú no va respondre, es va adonar que els dos vailets no eren amb ella. Es va girar d'una revolada i va veure el Pere dins i el Joan a l'altra banda de la porta, al carrer.

              Els va cridar, enfadada i va anar cap allà.

              El Joan no podia entrar perquè passava gent per la porta i, aquesta quedava oberta sempre.

              L'àvia el cridava nerviosa i ell estava allí clavat esperant amb neguit que la porta es tanqués. No volia perdre's per res del món el gust d'obrir-la, ell sol, només trepitjant el terra.

              Finalment, va aconseguir obrir la porta i passar just quan la seva àvia estava a punt d'obrir-la des de dins i anar-lo a buscar.

              Ella els va renyar una mica:

-     Sembleu criatures! Quina vergonya! Aneu a veure la vostra germana i us quedeu a mig camí jugant amb una porta!

              El Joan i el Pere es van tornar a recordar de la germana i van esperar amb neguit que vingués l'ascensor i els portés cap a la quarta planta.

              Quan es van obrir les portes, van girar a l'esquerre i van veure un passadís molt lluent i molt llarg. Dissimuladament, van provar si relliscava i com que era fi com el gel es van allunyar de la seva àvia fent giravolts com si portessin patins als peus.

              L'àvia, que era bastant gran i no tenia gaire paciència, es va posar feta una fúria, però no gosava cridar gaire perquè per les parets hi havia algunes fotografies d'una noia rossa i maca vestida d'infermera, posant-se el dit polze als llavis, fent silenci. Els feia senyes, des de lluny, gesticulava, movia els braços amb la bossa penjada, però ells no la volien veure i no la miraven per tal d'allargar al màxim aquell joc.

              De seguida va sortir d'una habitació una infermera amb un llitet molt petit i un bebè dins. Llavors es van tornar a recordar de la seva germana i van buscar l'habitació 416, que era la de la seva mare. No va caldre buscar gaire perquè la seva àvia ja era a la porta amb cara llarga. Hi van entrar i van veure un llit amb la seva mare, una mica blanca i el seu pare que s'aixecava d'una cadira, al seu costat.

              - I la nena? -van preguntar el Pere i el Joan alhora.

              El seu pare els va dir que s'havia estat a l'habitació una bona estona però que ara ja era a la "nurseria".

              - Quan hàgiu fet un petó ben fort a la vostra mare, us hi portaré.

              El Joan i el Pere, una mica avergonyits de no haver-ho fet abans, van anar cap al llit i es van acostar a la seva mare. La veien diferent de com estava a casa, com si ara només fos la mare de la nena, i els impressionava acostar-s'hi. Però ella els va agafar i els va amanyagar una miqueta i aviat van poder comprovar que era la mateixa mama de sempre.

              El seu pare els va portar a veure la nena, que era a la cinquena planta. Van arribar a una mena d'habitació amb dues parets de vidre i plena de nadons arrenglerats com si estiguessin en un aparador. Cada un en un llitet. Hi havia també alguns llits buits.

              El seu pare els va dir:

              - A veure si endevineu quina és la nostra nena.

              I ells van mirar els bebès, un a un, intentant trobar alguna semblança de la família, però res. Tots eren petits i més aviat lletgets.

              Finalment el Joan es va fixar que cada llitet portava un número al capçal i va veure el 416 en un d'ells. Va dir decidit:

              - És la tercera començant per l'esquerre?

              I el seu pare, una mica admirat, va dir que sí.

              El Pere va quedar sorprès. No entenia com el seu germà havia pogut identificar la nena, si tots els bebès eren iguals! S'hi van acostar i van enclastar el nas al vidre.

              La veritat és que de maca no n'era: tenia una cara arrodonida i molt vermella, uns cabells negres i llisos que se li alçaven com un eriçó i unes orelles grosses que tiraven cap endavant. Anava vestideta, com tots els altres i li sortien unes mans petitíssimes.

              Al cap d'una estona de mirar-se-la ja l'anaven trobant més seva i més maca i se l'anaven estimant.

              S'hi van estar molta estona mirant la nena, que dormia plàcidament. Van veure com la infermera feia callar els qui ploraven donant-los una mica d'aigua amb un biberó.

              Finalment van venir quatre infermeres decidides i van agafar vuit llitets, dos cada una. Van obrir la porta i van portar els bebès cap a l'ascensor. El seu pare els va explicar que els portaven amb les seves mares perquè els donessin de mamar. La seva germana encara estava al mateix lloc.

              Havia passat poc temps quan van tornar les infermeres i van agafar vuit llits més. Aquesta vegada s'enduien la seva germana.

              Sense pensar-ho gens van anar al seu darrera i, com que no cabien a l'ascensor on anaven els llitets, van baixar per les escales.

              Van arribar a l'habitació i van anunciar emocionats l'arribada de la nena.

              Quan van entrar-la no tenien prou ulls per mirar-la de tan a prop.

La mare, des del llit, els va recomanar que s’anessin a rentar les mans, perquè la nena no agafés cap microbi, i ells van entrar al lavabo i ho van fer plegats, a córrer-cuita.

              Encara que els grans els deien que no la toquessin, no podien evitar acariciar aquelles manetes tan petites i fines i passar els dits per la careta i pels cabells estirats.

              La nena es va anar despertant i semblava que se'ls mirava fixament amb aquells ulls tan foscos.                                          

              El seu pare els va fer seure en el sofà i, amb molt de compte, els va posar el bebè a la falda, sense deixar-la ell. Els semblava un somni que aquella nena petita fos la seva germana. Tenien pressa per fer-la jugar amb ells.

              En sec, es va posar a plorar amb un plor fort i insistent i es van acovardir.

              El pare la va portar al llit amb la seva mare i aquesta es va desbotonar la camisa i uns sostenidors estranys que portava, i van veure que el pit de la seva mare ara era molt més gros que abans i que tenia el mugró fosc.

              Al Joan i al Pere els va espantar aquell canvi però no deien res. La seva mare, que ho va endevinar va explicar-los:

              - Veieu? El pit se m'ha fet gros perquè ha de fabricar molta llet per alimentar la nena. Ara només surt un líquid clar, però convé que ella aprengui a xuclar i s'hi acostumi. Com més xuclarà, més llet anirà sortint.

              Els germans Camps estaven al·lucinats. Això ja els ho havia explicat la seva mare alguna vegada però no s'imaginaven que en veure-ho s'impressionarien tant.

              La mare va recolzar la nena sobre el seu braç, de manera que la boqueta estigués prop del pit. Quan va sentir el contacte amb la pell de la seva mare, la petitona va començar a obrir la boca i a buscar.

              El Joan i el Pere s'havien acostat al llit, ben a prop de la nena. No es van perdre ni un detall.

              La mare li va agafar el caparró pelut amb la mà que tenia lliure i li va acostar la boca al mugró. De seguida es va posar a xuclar, com si ho hagués fet moltes vegades.

              La seva àvia es va aixecar i va dir que havien de sortir:

              - No convé que la nena senti soroll quan mama, ni que la mare es posi nerviosa.

              Els va agafar per les espatlles i els va portar cap al passadís. En sortir van veure que venia la tieta Pepeta a buscar-los.

              Quan el seu pare va sortir per dir-los que la nena ja havia acabat, van entrar tots per acomiadar-se.

              Mentre anaven a casa de la tieta, recordaven eufòrics totes les emocions de la tarda.

              Després de tres dies d'haver nascut, ja van poder portar la nena cap a casa, però el Joan i el Pere encara es van quedar uns dies amb la tieta per repartir una mica la feina.

              Com que feien tantes activitats, no tenien massa temps per estar amb la seva germana, però se'n recordaven molt d'ella i l'enyoraven.

              Quan tornaven de l'escola, al migdia, el Pere deia:

              - Tieta, si dinem de pressa, ens deixarà anar a veure la nena?

              I la tieta, que no sabia dir mai que no, els acompanyava a veure la nena.

dimarts, 16 de novembre del 2021

LLEGIM?

 


COGNETTI, Paolo, El noi silvestre, Barcelona, Ed. Minúscula (Col. Microclimes, 14), 2018

 

Aquest llibre el vaig agafar a la biblioteca cercant un altre llibre del mateix autor, Les vuit muntanyes, que havia recomanat un amic a les xarxes, i que no vaig trobar. Em va semblar bé començar per aquest, de format butxaca i curt que em permetia endur-me’l quan vaig en metro o a algun lloc on preveig que m’hauré d’esperar.

El narrador-autor explica que passa una crisi d’identitat a l’hivern que fa trenta anys i decideix anar a passar uns mesos a la muntanya, tot recordant els estius que hi anava amb la seva família quan era petit, on sentia una llibertat i felicitat que no aconseguia trobar a la ciutat. Pensant que als trenta anys podria retrobar-se amb el seu jo més íntim, lloga una borda a 1.900 m d’altura, molt aïllada, però ben equipada, i se n’hi va a passar la primavera i l’estiu. El llibre acaba quan arriba la tardor i ell decideix tornar a ciutat, però carregat d’experiències i amb l’ànim renovat.

Ens mostra la muntanya amb tot el seu esplendor, observa cada detall, cada canvi, i ens els descriu amb tota mena de detall, explica les seves vivències i sensacions. Pels que ens agrada la muntanya però no hi anem massa, és agradable llegir-lo, recordar vocabulari que ja teníem oblidat, observar el comportament dels animals que l’envolten, els canvis que experimenten els arbres, els làrixs sobretot. A la muntanya s’hi emporta uns llibres de referència: cita fragments de Walden de Henry David Thoreau, parla de Chris Mc. Candless, explicat per Jon KraKauer a Into the wild, Mario Rigoni Stern, etc.

Em sorprèn que no parla de com aconsegueix els queviures estant en un lloc tan aïllat. Quan hi arriba diu que va haver de deixar el cotxe on acabava la carretera asfaltada i pujar a peu amb la motxilla a l’esquena. També sabem que el poblet més a prop el té a deu kilòmetres. Però ell ha de menjar cada dia i aconseguir butà i llumins per encendre el foc i una sèrie de coses que s’han de comprar al poble.

Una altra cosa que em sorprèn és que no parla de cap record humà de quan estava a ciutat, ni família, ni amics, ni cap núvia, sembla que no el lliga res amb la civilització. Quasi al final del llibre rep la visita del seu pare, però no ho explica amb cap emoció, més aviat li provoca enuig o nosa. A l’estiu, allà a dalt té ocasió de mantenir contacte i amistat amb alguns pastors i els guardes d’un refugi. Al final es fa amic del Remigio i del Gabrielle i, quasi sense adonar-se’n es troba amo d’un gos que, quan ve l’hivern s’ha d’endur a la ciutat.

Aquests són els trets que no m’han agradat del llibre, aquesta manca de sociabilització. Però ha valgut la pena per tot l’esclat de natura que s’hi respira.

                                                                                     16 de novembre de 2021

dissabte, 13 de novembre del 2021

AVUI FA 2 ANYS I MIG

 


FORCES QUE MOUEN EL MÓN

...

III

Estàs fet per a l’acció, per al repòs.

Ones de moviment i letargia,

sentiment i enteniment, lògica i rauxa,

mesura i desmesura, però millor

mesura, la mà millor que el puny. 

Cap força no és inútil ni perversa:

mesurada, preserva la vida

i dona vida.

 

Beus l’ambrosia,

la força de l’ideal, de la convicció,

de la integritat, la força que fa passar

de mineral en brut a or destil·lat;

que fa passar pel forat d’una agulla.

 

Quan la posseeixes ets inalienable.

Ni afalacs ni maltractes, ni suplicis.

Persistent com el freixe de Sieglinde.

T’aturen, t’atueixen, no et vencen.

 

Ni la mort no lleva la teva

probitat; en queden lligalls

flotant per l’espai, per les coves,

pels temples del món, que recorden

als vivents qui fou, com fou, Cordèlia.

Regnaràs després de mort, com Osiris.

 

                                                        Prats, Sobrepere, Joan, Marea Alta, El Cep i la Nansa Ed., 2013