II.- TENIM UNA GERMANETA
-
Ara passes tu i, quan s'hagi tancat, entraré jo -va dir el Joan.
El
Pere, no s'ho va fer dir dues vegades i va entrar.
A
dins, la seva àvia havia anat caminant fins l'ascensor, abstreta, sense
adonar-se que els seus nets ja no eren al seu costat. Fins i tot els va parlar
de la nena:
-
Ja ho veureu, ja, que petita i bonica és!
En
aquest moment, quan ningú no va respondre, es va adonar que els dos vailets no
eren amb ella. Es va girar d'una revolada i va veure el Pere dins i el Joan a
l'altra banda de la porta, al carrer.
Els
va cridar, enfadada i va anar cap allà.
El
Joan no podia entrar perquè passava gent per la porta i, aquesta quedava oberta
sempre.
L'àvia
el cridava nerviosa i ell estava allí clavat esperant amb neguit que la porta
es tanqués. No volia perdre's per res del món el gust d'obrir-la, ell sol,
només trepitjant el terra.
Finalment,
va aconseguir obrir la porta i passar just quan la seva àvia estava a punt
d'obrir-la des de dins i anar-lo a buscar.
Ella
els va renyar una mica:
-
Sembleu criatures!
Quina vergonya! Aneu a veure la vostra germana i us quedeu a mig camí jugant
amb una porta!
El
Joan i el Pere es van tornar a recordar de la germana i van esperar amb neguit
que vingués l'ascensor i els portés cap a la quarta planta.
Quan
es van obrir les portes, van girar a l'esquerre i van veure un passadís molt lluent
i molt llarg. Dissimuladament, van provar si relliscava i com que era fi com el
gel es van allunyar de la seva àvia fent giravolts com si portessin patins als
peus.
L'àvia,
que era bastant gran i no tenia gaire paciència, es va posar feta una fúria,
però no gosava cridar gaire perquè per les parets hi havia algunes fotografies
d'una noia rossa i maca vestida d'infermera, posant-se el dit polze als llavis,
fent silenci. Els feia senyes, des de lluny, gesticulava, movia els braços amb
la bossa penjada, però ells no la volien veure i no la miraven per tal
d'allargar al màxim aquell joc.
De
seguida va sortir d'una habitació una infermera amb un llitet molt petit i un
bebè dins. Llavors es van tornar a recordar de la seva germana i van buscar
l'habitació 416, que era la de la seva mare. No va caldre buscar gaire perquè
la seva àvia ja era a la porta amb cara llarga. Hi van entrar i van veure un
llit amb la seva mare, una mica blanca i el seu pare que s'aixecava d'una
cadira, al seu costat.
-
I la nena? -van preguntar el Pere i el Joan alhora.
El
seu pare els va dir que s'havia estat a l'habitació una bona estona però que
ara ja era a la "nurseria".
-
Quan hàgiu fet un petó ben fort a la vostra mare, us hi portaré.
El
Joan i el Pere, una mica avergonyits de no haver-ho fet abans, van anar cap al
llit i es van acostar a la seva mare. La veien diferent de com estava a casa,
com si ara només fos la mare de la nena, i els impressionava acostar-s'hi. Però
ella els va agafar i els va amanyagar una miqueta i aviat van poder comprovar
que era la mateixa mama de sempre.
El
seu pare els va portar a veure la nena, que era a la cinquena planta. Van
arribar a una mena d'habitació amb dues parets de vidre i plena de nadons arrenglerats
com si estiguessin en un aparador. Cada un en un llitet. Hi havia també alguns
llits buits.
El
seu pare els va dir:
-
A veure si endevineu quina és la nostra nena.
I
ells van mirar els bebès, un a un, intentant trobar alguna semblança de la
família, però res. Tots eren petits i més aviat lletgets.
Finalment
el Joan es va fixar que cada llitet portava un número al capçal i va veure el
416 en un d'ells. Va dir decidit:
-
És la tercera començant per l'esquerre?
I
el seu pare, una mica admirat, va dir que sí.
El
Pere va quedar sorprès. No entenia com el seu germà havia pogut identificar la
nena, si tots els bebès eren iguals! S'hi van acostar i van enclastar el nas al
vidre.
La
veritat és que de maca no n'era: tenia una cara arrodonida i molt vermella, uns
cabells negres i llisos que se li alçaven com un eriçó i unes orelles grosses
que tiraven cap endavant. Anava vestideta, com tots els altres i li sortien
unes mans petitíssimes.
Al
cap d'una estona de mirar-se-la ja l'anaven trobant més seva i més maca i se
l'anaven estimant.
S'hi
van estar molta estona mirant la nena, que dormia plàcidament. Van veure com la
infermera feia callar els qui ploraven donant-los una mica d'aigua amb un
biberó.
Finalment
van venir quatre infermeres decidides i van agafar vuit llitets, dos cada una.
Van obrir la porta i van portar els bebès cap a l'ascensor. El seu pare els va
explicar que els portaven amb les seves mares perquè els donessin de mamar. La
seva germana encara estava al mateix lloc.
Havia
passat poc temps quan van tornar les infermeres i van agafar vuit llits més.
Aquesta vegada s'enduien la seva germana.
Sense
pensar-ho gens van anar al seu darrera i, com que no cabien a l'ascensor on
anaven els llitets, van baixar per les escales.
Van
arribar a l'habitació i van anunciar emocionats l'arribada de la nena.
Quan
van entrar-la no tenien prou ulls per mirar-la de tan a prop.
La mare, des del llit,
els va recomanar que s’anessin a rentar les mans, perquè la nena no agafés cap
microbi, i ells van entrar al lavabo i ho van fer plegats, a córrer-cuita.
Encara
que els grans els deien que no la toquessin, no podien evitar acariciar
aquelles manetes tan petites i fines i passar els dits per la careta i pels
cabells estirats.
La
nena es va anar despertant i semblava que se'ls mirava fixament amb aquells ulls
tan foscos.
El
seu pare els va fer seure en el sofà i, amb molt de compte, els va posar el bebè
a la falda, sense deixar-la ell. Els semblava un somni que aquella nena petita
fos la seva germana. Tenien pressa per fer-la jugar amb ells.
En
sec, es va posar a plorar amb un plor fort i insistent i es van acovardir.
El
pare la va portar al llit amb la seva mare i aquesta es va desbotonar la camisa
i uns sostenidors estranys que portava, i van veure que el pit de la seva mare
ara era molt més gros que abans i que tenia el mugró fosc.
Al
Joan i al Pere els va espantar aquell canvi però no deien res. La seva mare,
que ho va endevinar va explicar-los:
-
Veieu? El pit se m'ha fet gros perquè ha de fabricar molta llet per alimentar
la nena. Ara només surt un líquid clar, però convé que ella aprengui a xuclar i
s'hi acostumi. Com més xuclarà, més llet anirà sortint.
Els
germans Camps estaven al·lucinats. Això ja els ho havia explicat la seva mare
alguna vegada però no s'imaginaven que en veure-ho s'impressionarien tant.
La
mare va recolzar la nena sobre el seu braç, de manera que la boqueta estigués
prop del pit. Quan va sentir el contacte amb la pell de la seva mare, la
petitona va començar a obrir la boca i a buscar.
El
Joan i el Pere s'havien acostat al llit, ben a prop de la nena. No es van
perdre ni un detall.
La
mare li va agafar el caparró pelut amb la mà que tenia lliure i li va acostar
la boca al mugró. De seguida es va posar a xuclar, com si ho hagués fet moltes
vegades.
La
seva àvia es va aixecar i va dir que havien de sortir:
-
No convé que la nena senti soroll quan mama, ni que la mare es posi nerviosa.
Els
va agafar per les espatlles i els va portar cap al passadís. En sortir van
veure que venia la tieta Pepeta a buscar-los.
Quan
el seu pare va sortir per dir-los que la nena ja havia acabat, van entrar tots
per acomiadar-se.
Mentre
anaven a casa de la tieta, recordaven eufòrics totes les emocions de la tarda.
Després
de tres dies d'haver nascut, ja van poder portar la nena cap a casa, però el
Joan i el Pere encara es van quedar uns dies amb la tieta per repartir una mica
la feina.
Com
que feien tantes activitats, no tenien massa temps per estar amb la seva
germana, però se'n recordaven molt d'ella i l'enyoraven.
Quan
tornaven de l'escola, al migdia, el Pere deia:
-
Tieta, si dinem de pressa, ens deixarà anar a veure la nena?
I
la tieta, que no sabia dir mai que no, els acompanyava a veure la nena.
