LES MEVES PRIMERES EXPERIÈNCIES ARTÍSTIQUES

 

La meva primera experiència amb les arts va ser musical, a través de la passió melòmana que tenia el meu pare. Ell, de jove, havia tocat el contrabaix en una orquestrina que amenitzava les pel·lícules mudes o els balls populars que es feien als diumenges a la tarda. Tot i que, en casar-se, la meva mare li havia tret del cap continuar amb aquesta afecció, que trobava que no feia per a ell, el Joan Prats gaudia de les sarsueles que feien de tant en tant al Centre Catòlic, dels concerts de música clàssica que escoltava per la radio i dels que oferien al Teatre Fortuny a través de l’Associació de Concerts, de la qual n’era soci. A casa sempre taral·lejava alguna peça, alguna ària, algun fragment o el xiulava, que també ho feia sovint, això de xiular. A mi, em repetia les notes i jo les vaig aprendre quasi tan aviat com les lletres i els nombres: “do, re, mi, fa, sol, la, si, do, si, la, sol, fa, mi, re, do”.

Per tant, quan vaig tenir set o vuit anys, em va matricular a la secció de música del Centre de Lectura perquè comencés els estudis. Aquesta entitat era filial del Conservatori del Liceu de Barcelona i assegurava els alumnes la titulació oficial i la possibilitat d’arribar a fer la carrera completa.

De les criatures més petites, que havien de fer el nivell preliminar, se’n feia càrrec el senyor Vidal, l’antic director de la Banda Municipal de Reus i un bon músic. Recordo la primera classe, en què vam arribar, bastant perduts, quatre o cinc infants, amb una llibreta pautada i un llapis. El senyor Vidal estava assegut davant d’un piano i ens va dir: “obriu la llibreta i escriviu les notes”. Jo, pensant-me que ho faria millor que ningú, vaig escriure damunt del pentagrama, amb unes lletres grosses, les notes de l’escala: “do-re-mi-fa-sol-la-si-do”. I quan, satisfeta, li vaig portar la feina feta, em va dir contrariat: “A què has fet?!!!”. Jo em volia fondre! Què havia fet, sinó escriure totes les notes ben ordenades, com me les havia ensenyat el meu pare! Vaig mirar de reüll les llibretes dels companys i ells havien escrit notes musicals sobre el pentagrama. Vaig quedar tan avergonyida per la pífia que havia comès, que no recordo res més d’aquella classe, però sí la sortida del Centre i l’anada corrents cap a casa, la pujada al segon pis on vivíem i l’entrada precipitada al pis on els vaig dir plorant que no volia anar més a música. No recordo el que em van dir, però sí el recer i comprensió que trobava a casa, on m’hi sentia protegida i a gust. Suposo que em devien convèncer per tornar-ho a provar i em devien prometre que, si no hi havia d’anar a gust, que ho podria deixar. El fet és que hi vaig anar molts anys.

 

Devia ser per la mateixa època quan la meva mare, que no volia perdre l’oportunitat de fer que la seva “nena” tingués els aprenentatges que ella no havia pogut tenir, es va entestar en què jo també havia de fer ballet -a casa en dèiem rítmica- i em van apuntar a l’Escola de dansa del mateix Centre de Lectura que regentava la senyoreta Besora. Tot i que no recordo com va ser el meu primer dia allí, sí que tinc molt presents les classes que fèiem. Ella es posava al piano i tocava alguna peça i les nenes, en cercle, anàvem avançant fent uns passos determinats que devien haver estat indicats prèviament. Però la meva comprensió o atenció en aquella època devia ser minsa o nul·la i no captava res. Per tant, imagino que la meva figura grasseta, patosa i insegura devia trencar l’harmonia i desentonar entre les nenes espavilades i gràcils que formaven el grup. I la mestra, que no tenia gaire paciència ni esperit didàctic, no sabia fer res més que donar-me un cop al cap cada vegada que passava pel seu costat.

També recordo els plors en tornar d’aquelles classes i les discussions amb la meva mare, que em recomanava paciència, i a mi ja no me’n quedava gens. Vaig aguantar tot un curs, però a l’any següent, a l’hora de matricular-me em devia posar caparruda i la meva mare va cedir en part, perquè no em va matricular allí, però em va convèncer perquè anés a un altre lloc, a l’acadèmia Artis, on una mestra jove i moderna li donava a l’escola una orientació més actual i engrescadora. Allí sí que m’hi vaig sentir ben acollida i a gust. A més, com que ja era més grandeta, hi anava sola des del col·legi i, abans d’entrar, podia comprar-me el berenar, que sempre era un txu-txo de crema -que sens dubte col·laborava a què el meu tipus no fos gens esvelt.

 

Quan ja vaig haver aprovat el preliminar i potser el primer curs de solfeig, vaig començar el preliminar de piano, amb dos llibres flamants, el Beyer i el Wird i una professora, amiga de la de dansa i amb la mateixa poca intuïció pedagògica que ella, la senyoreta Duran.

Els inicis de l’instrument eren difícils, perquè els dits s’havien d’habituar a les tecles i agafar soltesa. Això volia molt d’exercici davant del piano, fer escales i tocar peces senzilles posant els dits correctament a cada tecla i, tot i que a la classe ens feien practicar, ens recomanaven que ho repetíssim cada dia a casa.

A casa no hi havia piano i els meus pares, abans de comprar-ne un, es devien voler assegurar que m’agradaria l’instrument i no l’abandonaria al cap de poc deixant l’embalum a la saleta sense saber què fer-ne. Un dia, parlant amb una senyora que vivia al nostre carrer, la mare li devia comentar que jo havia començat a estudiar piano, però que no podia practicar perquè encara no s’havien decidit a comprar-me’n un, per si me’n cansava. La dona, que era vídua i vivia sola, li va dir que a casa seva en tenien un, de piano, i que estaria encantada que hi anés a practicar, perquè li faria companyia. La mare va arribar a casa tota contenta per aquell oferiment, però, quan m’ho va dir, em van agafar tots els mals. Això d’haver d’anar a una casa desconeguda, per a la meva timidesa, era una muntanya insalvable i, a més, haver de demostrar la meva ineptitud musical davant d’un estrany augmentava la meva inseguretat. Recordo el dia que hi vaig anar per primera vegada, amb els llibres de piano abraçats al pit i unes pessigolles a la panxa. Em vaig aturar davant de la casa, que tenia una portalada de fusta, sempre tancada, i vaig tocar el timbre amb poca determinació, desitjant que no em respongués ningú i pogués anar-me’n. Però va obrir la senyora i amb un somrís cordial em va fer passar i em va posar davant del piano, que estava en una paret de la sala espaiosa i elegant, i una mica fosca. Vaig començar a tocar amb nerviosisme i ella, que devia notar el meu malestar, em va deixar sola. No sé si vaig tocar molt o poc i com li vaig fer saber que ja en tenia prou i que me n’anava i que moltes gràcies, però em va convidar a tornar quan volgués. Encara ara recordo la seva discreció i amabilitat, però el dia que havia d’anar a tocar a aquella casa, estava nerviosa des del matí i m’ho passava molt malament. Allí hi tocava a disgust, els dits se’m travaven i les peces senzilles del Beyer i el Wird sonaven fatal.

Finalment, al cap de pocs mesos, un amic del meu pare que tenia una botiga de música -cal Perico, li’n deien-, ens va oferir un pianet que, per una principiant, era adequat. I així va ser com vaig poder practicar sense moure’m de casa.

 

Però es veu que amb la música i el ballet no en tenien prou, els pares també em van fer anar a dibuix, alguns estius, amb els senyor Calderó -no recordo els treballs que hi vaig fer, però sí l’espai on dibuixàvem, vora la plaça Mercadal-, i més endavant amb la professora Maria Magda Nogués, que tenia l’estudi al carrer de Monterols. Recordo que parlava amb dificultat, però ensenyava molt bé si els alumnes tenien un mínim de qualitats -que no era el meu cas. Allí hi vaig fer un bodegó al natural amb ceres, que va presidir el menjador de casa tota la vida. En un altre pany de paret hi havia dos quadrets més que vaig pintar a l’escola amb la senyoreta Carnicer -ella es deia Besora, però tothom l’anomenava pel nom del marit-, copiant de sengles postals. Recordo les pinzellades certeres que m’hi va donar quan jo ja el deixava per acabat. En aquell moment no em va agradar gaire, però reconec que eren la gràcia dels quadres, molt mediocres els dos.

Mai he despuntat ni en música ni en pintura ni en ballet, però he de reconèixer que aquelles hores invertides de joveneta m’han servit per adquirir sensibilitat davant d’aquestes arts i saber apreciar-ne el valor.

M’agrada anar a les exposicions de pintura i plantar-me davant dels quadres i tenir alguna guia per observar i admirar detalls que em passarien per alt. M’agrada sentir el pintor explicant les motivacions del seus quadres -el meu cunyat Josep M. Llobet ho feia sovint- i comprovar que res és gratuït. Quant a la dansa, no tenim costum d’anar sovint a veure ballet però, quan ho faig, m’admiro de l’art dels moviments i la sintonia del cos amb la música.

De la música sí que n’he fruït. No sé si els meus estudis, la sensibilitat musical del meu pare i germans o la força creadora del meu home han fet que gaudís dels concerts, òperes, audicions, recitals i tot el que hi està relacionat. La música em transporta -com la literatura- a un altre món. Penso que els músics són una mena de profetes encarregats de fer-te viatjar a una dimensió elevada i transcendent. Quan sento certes peces que m’agraden -i sobretot si puc compartir-les amb una persona estimada- em trobo al cel.

UN FET QUOTIDIÀ

 Quina llàstima de no poder parlar!

Si pogués fer-ho, els diria que em molesta que em parlin amb aquesta cantarella com si fos una criatura!... Els diria que, moltes vegades, quan em conviden a acompanyar-los a fer un vol com per complaure els meus desitjos, jo em quedaria de bona gana calenteta a casa, estirada, ben quieta, dues o tres hores més. Els diria que, quan estic descansant al sofà, m’empipa que quasi se’m posin a sobre i em facin carícies barroeres per complaure’s a ells més que a mi. Perquè en realitat, totes les manyagueries que rebo no me les fan a mi, se les fan a ells a través meu. Ells es relaxen en tocar la meva pell suau, ells frueixen resseguint-me a poc a poc els llavis amb el dit, ells senten una complaença morbosa i sensual quan em passen la ma pel meu cos... Jo només els deixo fer, pacientment; no serviria de res negar-m’hi. A més també gaudeixo poc o molt amb els seus jocs, m’ajuden a matar el temps. El temps..., tinc tot el que vull jo, de temps. M’agrada que em deixin sola a casa. Llavors faig el que em ve de gust. Si m’he llevat aviat, me’n torno al llit i m’hi estiro mandrosament i deixo passar les hores, que s’allargassen amb els meus entresons. Si fa un matí clar, m’agrada ajaçar-me a la butaca de la dreta i torrar-me al sol, que hi toca fins ben bé a la una. Si és un dia ennuvolat, em quedo estones llargues darrere els vidres i em perdo en els jocs dels nens que juguen al carrer, abstreta en el seu món i una mica enyorada...

Però no tot és tan plàcid, hi ha coses que m’espanten i que em molesten tant i que em posen tan nerviosa que em fan perdre els estreps. Això els enfada i em retreuen el meu caràcter àcid. Els costa perdonar-me els meus rampells. Però ens n’oblidem després d’unes hores d’absència.

De feina per fer, no me’n deixen mai, suposo que intueixen que no la faria. Jo he nascut per a princesa. “Princesa...”: m’ho diuen els nens moltes vegades, i “nena malena”, “boqueta de pardal”, “nas de garró”... En el fons sí que m’estimen, però sempre m’ha agradat analitzar les situacions des de fora i no em costa endevinar el que ja us he dit abans: tot el que em fan s’ho fan a ells canalitzant-ho en mi. Creient que són tan lleials acollint-me, no fan més que ofegar i menystenir el meu doll de generositat.

Si els pogués dir tot el que passa pel meu caparró...! però probablement no m’entendrien. Si pogués, almenys, comunicar-me amb algú més pròxim al meu món!, però de segur que tampoc no em comprendrien perquè, en el fons, qui podria fer cas a una minúscula gosseta de color canyella i de posat tranquil?