Aquella nit vaig passar molta por. Estava al llit desperta i vaig sentir
unes passes que entraven al dormitori. La foscor no em deixava veure res. Em
vaig posar alerta. Les passes van anar cap a la calaixera. Les joies de la
mare són al caixó de dalt!
Soroll de calaixos que s’obren. Sento que remenen la roba. Fregadís del
paper fi que la cobreix. Una petita remor metàl·lica. Han trobat les joies,
segur! Silenci... Què deuen estar fent? Més silenci... Ara les
passes se m’acosten. Obren el calaix de la tauleta de nit. Només hi ha una
rosaris, unes estampetes i alguns mocadors de butxaca. Els tinc a prop,
quasi que puc sentir la seva olor covarda. Vull cridar però no em surt la veu.
Sento una mà forta que em palpa. Troba la cara, m’estreny el coll. Estic
esglaiada. Un xiscle queda ensordit per un coixí que algú em posa a la boca.
Perdo els sentits.
Ah! No us he dit que visc sola, soc sorda, estic impedida i tinc
noranta-dos anys.
En sec, em desperto, no goso obrir els ulls per no trobar-me els lladres
davant meu o per no veure l’habitació desballestada. Sento que ja es de dia
perquè una claror somorta em passa a través de les parpelles.
El cor em va de pressa, tinc por que m’esclati. Estic esparverada. Mai
hauria imaginat que podria morir a mans d’uns malfactors. Em sento sola i
trista.
Però m’alleuja la carícia d’una mà càlida i suau
- Mare, com has passat la nit, avui?
- Ai, fill meu, aquesta nit! Uns lladres! Les joies!
