GRANDES, Almudena, El lector de Julio Verne, Barcelona, Tusquets Editores (Col, Andanzas), 2012
Aquest llibre el vaig veure a l’expositor de llibres recomanats de la biblioteca.
Com que no havia llegit res d’aquesta autora tan anomenada i premiada, vaig decidir
agafar-lo en préstec. A més, el títol també em va motivar, ja que Juli Verne, a
mi em porta records del meu pare, que era un gran lector d’aquest novel·lista.
Em sembla que s’havia llegit totes les seves obres; l’admirava. Sempre s’hi
posava amb un atles al costat i se sorprenia que un home que no s’havia mogut
de França pogués descriure amb tant detalls llocs tant allunyats i exòtics.
Doncs bé, amb aquestes bones vibracions vaig començar la novel·la, que em va enganxar
des del primer moment.
Està escrita en primera persona i narra la vida d’un nen de 9 anys, fill
d’un guarda civil, que viu al quarter amb les famílies dels altres guardes. La
seva consta de pare, mare i tres fills -dues nenes i ell-, a qui anomenen Nino i
és el segon.
Amb la mirada innocent d’un nen, ens anem assabentant de les dures
condicions climatològiques del seu poble, Fuensanta de Martos; de com es vivia
en un quarter l’any 1947, que és quan comença la història; de la repressió
franquista i dels molts republicans que encara quedaven i que s’amagaven a les
muntanyes pretenent combatre i debilitar el règim establert.
L’autora va recreant la vida d’aquell poble durant tres anys. El nen, que
és molt llest i té moltes inquietuds, coneix un jove que viu sol, lliure a la
muntanya i estableixen una relació que el farà créixer i l’alliberarà una mica de
la vida tòxica del quarter. També l’ajuda molt una mestra, que no pot exercir
com a tal perquè havia estat republicana. Per ella s’afecciona a la lectura i
pot llegir molts llibres de la seva biblioteca.
Per a Fuensata de Martos, la guerra no ha acabat. La guerrilla està molt
activa i s’enfronta als civils que pretenen caçar-los. Aquests maten tots els que
poden, també. La vida allí és un infern, no es pot viure d’aquella manera, com
li diu la mare del Nino al seu marit. Però van passant, sempre amb l’ai al cor.
Sorprèn que en aquell poble res és el que sembla i això fa que el llibre
sigui tan atractiu i sorprenent.
Una altra cosa que el fa atractiu és el llenguatge, he quedat gratament
sorpresa de l’estil d’Almudena Grandes. Escriu i descriu molt bé. He
seleccionat algunes de les frases que m’han cridat l’atenció:
-
“...1947 me hizo un regalo antes de perderse en el limbo de
los calendarios”
-
“... don Eusebio [el mestre] consideró que había llegado el
momento de encender la estufa pequeña y única con la que contábamos, para
sentarse a su lado después de advertirnos, como de costumbre, que no pensáramos
mal, porque el agoísta no era él, sino sus huesos, que presentían la vejez en
el empeño de no calentarse nunca.”
-
“Y sin embargo aquella noche no pude dormir. Quizá fueron los
nervios, la novedad de no sentir el grito helado de mis pies al final de las piernas,
quizás fuera el destino, pero cuando mis padres se levantaron de la mesa
camilla, todavía estaba despierto.”
-
“... [aquel hombre [el pare del Nino] serio y taciturno, que
no era aficionado al pan milagroso de los besos y abrazos que su mujer [la seva
mare] repartía sin que se agotaran nunca, y que sonreía poco...”
-
“... mi madre levantó la vista y miró a su alrededor como si
temiera que pudieran brotar orejas en la pared...”
-
“... las dos muy tiesas, cogidas del brazo y apresurando el
paso a duras penas sobre sus zapatos de tacón altísimo, estiletes pensados para
las lisas aceras de las ciudades y no para los chinos redondos que atribulaban
las calles de mi pueblo, donde no los llevava nadie excepto ellas,
tambaleándose siempre con más riesgo que elegancia.”
-
“... mientras madre me atusaba con agua y un peine nervioso
que su prisa hincaba en mi cabeza como si pretendiera arar el cuero
cabelludo...”
-
“... esa imagen no me produjo miedo, sinó calor, y más allà del
asombro, una extraña alegria, un jubilo fronterizo con el placer que pude
sentir, pero no entender.”
I com aquestes, tantes altres.
El que no m’ha agradat tant és que l’autora
fa acabar la història anys més tard i ens mostra què ha estat del nen de la
història i dels seus companys. Hauria preferit que l’argument hagués acabat
abans deixant el futur incert.
Malgrat això, és un llibre que
recomanaria a tothom.
Novembre
2022
