dilluns, 5 de desembre del 2022

CRISÀLIDE

 


Era la nit de Cap d’Any i totes les companyes de la residència se n’havien anat amb els nuvis respectius o les amigues, per celebrar-ho. Jo m’estava empolainant i fent temps perquè sabia que l’Andreu arribaria just per anar al restaurant de més a prop, engolir un sopar triat a les palpentes i ennuegar-nos amb els dotze grans de raïm menjats a corre-cuita.

Devien ser dos quarts d’onze i va sonar el telèfon. El vaig agafar temorosa que no em truqués ell dient-me que se li havia complicat la feina i que li seria impossible arribar, que a aquella hora encara era a La Pobla, que s’havia de dutxar, que estava cansat i que seria millor deixar-ho per a demà. Jo ja quasi anava a clavar-li un escàndol abans que parlés i per això em va sobtar aquella veu d’home misteriosa preguntant per a la Mercè Sunyol. Li vaig dir distreta que no era a casa, però la veu semblava no tenir cap ganes d’abandonar aquella comunicació casual.

-                I tu, què hi fas a casa? -em va etzibar amb un to irònic i pausat.

-                Jo?

Aquella pregunta no me l’havia fet mai cap amic de cap de les onze companyes que compartien el pis amb mi. Vaig haver de meditar la resposta, tampoc es tractava de dir-li d’entrada tota la veritat. Què s’havia cregut! Vaig voler respondre amb una frase que digués molt i poc a la vegada:

-                Estava a punt de sortir.

-                Amb qui?

Ah, no, això no! Què es pensava, que li diria “amb el meu promès”? No li havia de posar tan fàcil... Però tampoc es tractava de dir-li: “I ara, què s’ha cregut, vostè!” i penjar-li el telèfon, perquè aquella conversa i aquell personatge enigmàtic em començaven a interessar.

No recordo exactament què li vaig contestar però vam estar parlant, o millor dit, “connectant” una bona estona. D’ell només vaig saber que es deia Toni i que era psicòleg; de mi, aquell vespre, ell devia esbrinar tot el que va voler, fins i tot la qüestió del nuvi, que no volia dir-li al principi. Però no va semblar importar-li gaire perquè, en comprovar que celebràvem el sant els dos al 17 de gener, el dia de Sant Antoni dels rucs, va proposar ampliar la festa d’aniversari que havia d’oferir jo a les meves companyes i fer-la plegats, en un lloc que triaria ell.

Ho vaig trobar fantàstic i aquella trucada la vaig prendre com un bon auguri que em servia amb safata el nou any que encetàvem.

Amb la perspectiva d’ara, no sé si va ser bo o dolent, l’auguri, però el que sí és cert és que, a partir d’aquell dia i durant dues setmanes, la monotonia de la vida plàcida d’aquella estudiant de filologia, amb nuvi formal inclòs, es va veure alterada considerablement.

Per la Mercè vaig saber que el Toni (un amic molt especial, com me’l va definir ella) havia trobat lloc per a la festa i que ell i jo convidàvem a totes el dia disset al vespre. Això va crear expectatives, emoció, intriga, nerviosisme i una alteració en aquell petit gineceu on estava posada.

Dos dies abans ja vam rebre una capsa de cartró que contenia una vaixella completa de “Duralex” blanc i un escrit que no sé què deia però va encertar el to perquè totes van coincidir en què realment aquell era un home molt especial.

Les meves companyes no ho sé, però jo, el dia de sant Antoni, estava ben nerviosa.

Al vespre vam arribar fins un hotel cèntric del carrer Provença. Jo em vaig quedar endarrerida, em feia molta por aquella trobada. Les catifes del vestíbul ja em van transportar a un món de somni i anava a pujar per una escala luxosa quan vaig sentir a dalt la veu de la Mercè i la de d’altres i la d’ell, parlant animosament. Vaig alçar el cap i vaig veure’l: cos fornit, cabells canosos i rialla ampla. Abocat a la barana, semblava esperar-me a mi, només a mi.

Vaig tenir bastanta decepció perquè me l’havia imaginat gran però no tant. Quan vaig arribar a dalt, em va fer dos petons i em va saludar com si em conegués des de l’eternitat. Vaig tocar de peus a terra quan, en entrar a una mena de menjador, vaig veure una taula llarga, assortida amb tota mena de canapès selectes. Em va començar a venir una suor freda pensant que jo havia de pagar la meitat de tot allò que probablement costava deu vegades més del que el meu pare m’ingressava per passar el mes.

Vaig intentar passar-m’ho bé i no pensar-hi, però el sentit del ridícul em feia imaginar el trist paper que faria en acabar. Ell semblava absent a aquells meus pensaments i parlava eufòric amb una i una altra, i passava lleuger d’un lloc a l’altre, com el veritable rei de la festa. Havia aconseguit posar-se a tothom a la butxaca i els anava endevinant el signe zodiacal, el caràcter i els gustos a partir de la dedicatòria que cada una li havia fet en un disc que li havíem anat a comprar a corre-cuita al Drugstore, abans de trobar-nos.

Quan li va tocar parlar de mi, va arrufar el nas, em va mirar als ulls amb ulls penetrants i va dir que allí hi havia moltes coses per a dir i que ja ho faria en un altre moment.

La festa es va acabar i, quan vaig preguntar-li amb timidesa on havíem d’anar a pagar tot allò. Va dir-me triomfant que ja estava liquidat. I, encara que, en el to menys convincent d’aquest món, i per pur formalisme, vaig insistir a pagar la meva part, suposo que va endevinar el pes que m’acabava de treure de sobre.

Vam arribar a la residència esvalotades, tot eren comentaris i rialles. Cada una explicava anècdotes de la festa. La Mercè semblava empipada i absent, com si li sabés greu haver de compartir un amic tan especial. I jo callava perquè sabia que entre aquell home i jo s’havia obert una porta secreta i em feia por no tenir por de res.