AVUI FA 22 MESOS

 Coincidint amb els 22 mesos de la mort del nostre germà Joan i seguint amb el costum de fer-ne esment el dia tretze de cada mes, avui continuem l’article que va escriure en els Quaderns de Capafonts, que vam iniciar en els recordatoris dels 17 i 19 mesos.

Una estona de tertúlia a la placeta dels Alls  (3a part)

Com dèiem ahir…, a la tertúlia anterior (QC4), vam proposar una endevinalla, que ara reprenem. El trencaclosques era aquest:

 

Margarida s’està al terrat, / amb lo cul estarrufat.

Tant si neva com si plou, / Margarita no se’n mou.

 

En realitat no s’està al terrat, sinó al campanar, i en conseqüència la Margarita és la campana. Deixem-ho i anem a un tema de més volada.

EL SURREALISMNE POPULAR CATALÀ

La publicació d’aquesta revista s’ha escaigut en desembre; i per aquest motiu farem una referència a Nadal, i, de pas, ho aprofitarem per destacar un fet que ens intriga: Com és que en el nostre folklore hi ha corrandes oi cançons tradicionals i populars tan estrafolàries, tan surrealistes? És que ens hi ha fet tornar la nostra història tan desraonada? Ha estat una mena de defensa, i per això subsistim? O en tenen la culpa els vents de tramuntana i de serè, que han creat personatges tan excèntrics com Dalí o com els edificis de Gaudí i els gargots de Miró

Per comprovar que tenim una tradició amb elements il·lògics, repassem aquest parenostre del tió:

Ara ve Nadal, / posarem el porc en sal,

la gallina a la tupina, / lo pollí a dalt d’un pi.

Toca, toca, Valentí, / que els torrons ja són aquí.

Ara en baixen bous i vaques, / les gallines amb sabates,

los capons amb sabatons.

Correu, correu, minyons, / que el vicari fa torrons.

La guineu els ha tastats: diu que en són un poc salats.

Marieta, posa-hi sucre, que seran un poc millors.

Torrons de vellana, torrons de pinyó,

caga Tió, si no et dono un cop de bastó.

 

No m’hi puc entretenir, però, al costat d’explicacions enraonades sobre el menjar (porc, gallina, torrons), us imagineu lògicament un pollí a dalt d’un pi?; o les gallines amb sabates i després a la pastera?; o la guineu valorant els torrons com a salats? Això fins i tot deixant a banda l’escatologia del cagatió, difícil d’explicar sense rubor a gent educada d’altres cultures .

No és tan sols aquesta cançó: n’hi ha d’altres; per exemple, una referida a la festa de sant Josep (19 de març). Diu així:

 

Demà som festa, / sant Josep la fa:

n’agafa l’escopeta / i se’n va a caçar.

Tira un tiro, / mata un pardal;

se’n va a la generia / vestit de general.

Passa santa Anna / tocant la campana;

passen los angelets / tocant los platerets;

passa nostro Senyor / tocant lo tambor;

passa sant Magí / tocant lo violí;

passa una marmota / tota mal vestidota;

passa sant Tomàs / de morros al cabàs.

 

No sé si és més llarga, però fins aquí arriben els meus apunts i la meva memòria. A partir d’ara, quan es parli de surrealisme, i dels seus creadors André Breton (a partir de les teories freudianes), René Magritte, Buñuel, Picabia, etc. Jo reivindico la tradició folklòrica catalana, que degué inspirar els genis de Portlligat, de Reus i de Mont-roig.

 

UN VAILET EIXERIT

És una historieta antiquada i estranya per a les mentalitats d’avui. Però, què voleu?: és la nostra tradició; així és com m’ho han explicat a mi padrins i padrines de Capafons o de pobles dels contorns. Ja va bé de tant en tant fer un exercici d’adaptació, sortir del nostre petit món del present actual i anar cap a èpoques anteriors; ara són passades, però en un altre temps van ser presents i ben vives, i ens n’han deixat relíquies com les que explico aquí. Això és la història. Vegem-ne doncs un petit fragment.

Un dia es va presentar al Rector de Vallfogona un noiet eixerit a veure si el volia com a escolanet; ves a saber d’on devia venir; segur que passava gana. El senyor rector li va fer aquesta pregunta (era el sistema de selecció de personal de llavors):

 

D’on vens i on vas,

com te dius i amb qui estàs.

 

A la qual cosa el galifardeu va contestar:

 

Vinc de Targa, me’n vaig a Verdú,

me dic Pere i no estic amb ningú.

 

“Aquest jovencell té lletra menuda”, va pensar el rector. I se’l va quedar perquè li fes d’escolà i de mosso dels encàrrecs. A més, va pensar que, aprofitant la seva ingenuïtat, se’l rifaria -o sigui, se’l passejaria o li plantaria bledes al clatell-, durant els avorrits vespres hivernals.

Ja el primer dia li va dir: “En aquest poble tenim una manera d’anomenar les coses que segurament tu no saps i t’ho he d’ensenyar.” I, assenyalant el gerro d’aigua, li fa: “Tu com ne dius, d’això?”. “Aigua”, respon el bordegàs. “Doncs aquí en diem abundor. Te’n recordaràs?” “I prou”, afirma el minyó, desconcertat.

I d’una manera semblant, li va anar ensenyant que del foc en deien matafreds, del gat  mata-rats, de la majordoma furgança i del tamboret escarabitanyo.

  (continuarà)