Fa temps que vull deixar
constància de la tieta Pepeta, la dona que va marcar la meva infantesa més que
cap de les dues àvies.
Es deia Josepa Plassa Massó i
vivia sola en un pis del Raval de Martí Folguera, número 17.
La coneixença amb la meva
mare venia de quan aquesta va arribar a Reus, joveneta, des de les Garrigues,
per estar-se amb la seva germana, que s’acabava de casar. Cada tarda, anava al
taller de la senyora Pepeta, que ensenyava a cosir a les noies casadores. Aleshores
vivia amb la seva mare i una tia gran i desmemoriada.
Mestra i alumna van establir
una relació tan profunda que, quan la mare es va casar, va seguir i, quan van
néixer els meus germans, ella jugava amb ells i els entretenia com una
veritable àvia. La meva mare explicava com el Pere i ella es passaven les
tardes de diumenge inventant jocs simbòlics al menjador de casa, sobretot feien
veure que viatjaven en una moto feta amb dues cadires. Ell accelerava fent el
soroll del motor amb la boca i ella, des del darrere, agafada a la seva cintura,
li suplicava que no corregués tant, que
es marejava. Els nens li van dir sempre “tieta Pepeta”.
Van anar passant els anys, se
li van morir la mare i la tia i es va quedar ben sola. Per això a casa nostra
hi trobava el caliu que li mancava en el seu pis buit. Llavors vaig néixer jo
i, de la mateixa manera que els meus pares van gaudir de la nena tardana, ella
em va apadrinar i va posar en mi tot el seu afecte. Em portava a passeig, em
comprava joguines i estava pendent dels meus capricis.
Quan anava a casa seva, de
molt petita ja sabia que tenia les galetes en un pot rodó i metàl·lic del
rebost, i n’hi reclamava. El meu germà Pere també acceptava sempre de bon grat aquesta
llepolia. A l’hivern s’escalfava amb un braser i, de vegades, li demanàvem que
hi tirés una pastilleta de clorat de potassi, que es prenia ella pel mal de
gola, perquè fes una flamarada. Allò era una de les distraccions que trobàvem
en aquella casa.
Era molt religiosa i em va encarrilar cap a cada una de les moltes celebracions que es feien en el Reus dels anys cinquanta.
Recordo que, quan tenia tres o quatre anys, ja em fa fer un vestidet blanc llarg per anar a oferir
la flor. En efecte, a la parròquia de sant Francesc, cada diumenge a la
tarda del mes de maig, feien un acte marià que aglutinava diverses famílies amb
les seves filles petites, a fi que aquestes poguessin oferir sengles poms de
flors -també blanques- a la marededeu, després de resar unes oracions i fer uns
càntics.
Cada any, al 2 de febrer, festivitat
de la Candelera, em portava a Puríssima Sang a beneir la candela i, a l’endemà,
per sant Blai, em preparava un cistellet de vímet, que em devia haver comprat
per a l’ocasió, amb algunes fruites d’hivern i uns quants blaiets, que
eren unes galetes que venien a cal Baró amb la imatge de sant Blai. Per sobre,
per tapar el contingut, hi posava un mocador de puntes de coixí, fet per ella,
També em va apuntar a les Bernardetes
de la confraria de Lourdes. Les nenes d’aquesta associació portàvem una
caputxeta blanca amb ribet blau cel i assistíem a la novena de la marededéu i,
el dia 11 de febrer, a la missa solemne dedicada a aquesta Verge en el seu dia.
Quan vaig ser més gran em va inscriure a les Maries del Sagrari, que no
recordo quina tasca tenien, però segurament que havíem d’assistir en algun acte
d’església. Per a Setmana Santa, em va fer una vesta negra amb golilla blanca
per anar a la professó del Divendres Sant amb la Confraria de la Sang,
i, anys més tard, es va avenir a cosir-me la funda verda per al cucurutxo que
distingia els estudiants de l’institut. A més, recordo que vaig anar a tirar
flors a la professó de Corpus o de sant Pere. Les nenes que havíem fet
la comunió podíem participar d’aquest acte portant una panereta, penjada al
coll amb una cinta, plena pètals de roses, que anàvem tirant al llarg del trajecte.
Però aquesta és una faceta de
la tieta, l’altra és l’afecte i l’estima que em va dedicar durant tota la meva
infantesa. Jo també recordo els diumenges dinant sempre al seu costat i
captant-li l’atenció quan la conversa dels grans m’avorria. A ella li agradava
tant el cafè que sempre me n’oferia. Jo li deia que no m’agradava, però a ella
li devia semblar que, si no en prenia, m’estava perdent un plaer sublim, per
això insistia i em deia: “va, beu-ne una miqueta, fes-ho per mi”. I jo, que no
podia negar-li res, feia un glopet del seu cafè amarg. I així va ser com em
vaig aviciar al cafè i ara soc tan cafetera.
A l’hora de la migdiada, la
tieta era la que em portava al llit i m’explicava mil contes. De vegades, quan li
semblava que ja dormia, s’aixecava sigil·losament de la butaca i, abans de
passar la porta, jo li deia: “Tieta, que encara estic desperta”. I ella es
tornava a asseure pacientment fins veure’m adormida.
Tinc un record nefast dels
primers anys d’escola, perquè no entenia res i, per tant, no m’interessava res.
En van haver de passar tres o quatre més per anar entrant en els continguts que
m’ensenyaven i treure’n profit. Al col·legi de La Misericòrdia -anomenat per tothom
“Ca Donya Maria”, donaven cada mes una medalla vermella a la nena que havia
estat la primera de la classe i una de blava, a la segona. Quan tenia vuit o nou anys i anava a la classe de la senyora
Carnicer, una mestra que em va marcar molt en molts aspectes, em vaig guanyar la
medalla blava algun mes i també alguna de vermella. Quan sortia al migdia amb
la medalla a la cartera, abans d’anar a casa, passava per ca la tieta per
ensenyar-li, perquè sabia la il·lusió que li faria aquella distinció de “la
seva nena”.
Alguna vegada em va portar a
casa d’una amiga seva que vivia al mateix raval. Era una senyora molt
distingida procedent de Mallorca -o Menorca-, que sempre tenia gent a casa. Un dia,
estaven -estàvem- a la sala de visites, asseguts en cercle, esperant que passés
alguna professó o desfilada. Quan es va sentir la música i ens vam
aixecar, a una senyora gran i grassa vestida de negre, li van caure les calces
a sobre els peus. Unes calces de setí blanques a les que es devia trencar la goma.
No sé com van resoldre la situació, suposo que amb molta educació i discreció,
però a mi em van agafar unes ganes de riure, que no podia parar.
Quan la tieta ja era molt
gran, es va avenir a que un nebot seu i la seva família es posessin a viure amb
ella i li fessin companyia. De primer, potser li va costar adaptar-se, però, amb
el temps va estar molt acompanyada i ben cuidada fins al final de la seva vida.
El senyor Enric i la senyora
Teresina vivien amb els seus dos fills, la Lolita i l’Enriquet i el pare d’ella
que, com que els nets li deien AVI, nosaltres li dèiem “senyor avi”. La
Lolita era de l’edat dels meus germans i s’avenien força. El seu germà era més
jove però no tant com jo i amb ell no hi vam tenir tanta relació. Aquesta
família i els meus pares es van fer molt. Alguns diumenges d’estiu venien al
mas a fer una arrossada. I, com que ells tenien una caseta a la platja dels
Capellans de Salou, nosaltres també ens anàvem a banyar allí i a dinar amb ells
sota l’ombra del porxo de fusta. A ells els agradava molt anar d’excursió i, de
vegades, ens prenien al meu germà i a mi. Recordo i tenim fotos d’una anada a
Andorra i una altra a Montserrat. Com que tant el Pere i el Joan com la Lolita
els agradava molt fer teatre, de vegades, amenitzaven la sobretaula amb
esquetxos i cançons.
De la tieta Pepeta recordo dos
detalls més: era una excel·lent puntaire. Passava hores fent puntes de coixí i
les seves mans li anaven lleugeres fent ballar els boixets i clavant les
agulles sobre el patró. Quan vaig tenir nou o deu anys, em va comprar un
coixinet petit, m’hi va posar una plantilla i em va ensenyar els punts més
senzills. De tota manera, tot i que vaig fer uns quants pams de punta per posar
en algun mocador, mai en vaig saber prou com per fer-la autònomament, sempre m’havia
de guiar ella. Un altre fet que recordo és que, de vegades se li inflamava el
nervi ciàtic a l’alçada de la galta i li feia molt de mal. Els dies que això
passava, no estava d’humor, s’asseia en un racó amb la mà a la cara i, de
vegades, li havia vist els ulls plens de llàgrimes. Era una altra dona. Els
meus ulls adolescents observaven amb inquietud aquell comportament tan impropi
d’ella i, veient que no em dedicava l’atenció de sempre, comprenia que aquell
nerviot li devia fer molt, molt de mal.
Al cap d’un temps, els nebots
es van fer una casa nova i, en establir-s’hi, la tieta també va anar amb ells i
el pis del Raval el devien deixar.
Quan jo vaig anar a estudiar
a Barcelona, ella era molt velleta, però em va voler regalar una cafetera
petita perquè mai, a la residència, em faltés el cafè.
A partir d’aquí, els records
se m’esborren. La nova vida universitària, les coneixences, els amors, feien
que tingués el cap lluny de Reus i de la tieta. Suposo que, quan anava a casa, devia
anar a fer-li una visita, però només la recordo al seu llit, ja malalta. No sé
si hi va estar molt de temps o va ser cosa de dies, però es va morir.
En aquell moment, no crec que
fos massa conscient del que perdia, però, sens dubte, amb la seva mort, va
morir un bocinet de la meva infantesa i la meva personalitat va quedar ben marcada
pel seu mestratge. Tant de bo els meus nets puguin recordar-me amb l’estima, l’afecte,
la paciència, l’admiració, la dolcesa i l’amor en què jo recordo a aquesta “tieta”
que no m’era tieta.
