Avui fa sis mesos que el nostre
germà Joan ens va deixar. Per recordar-lo, hem triat uns fragments del capítol
23 de la seva novel·la Roses al Desert on, aprofitant el diàleg entre
dues dones, el narrador reflexiona sobre la mort.
Com que el fragment forma part de
la història que es desenvolupa en aquest capítol i en altres, hi ha paràgrafs
que no són fonamentals pel que volem destacar. Però perquè tothom pugui posa-ho
en el seu context, els mantenim amb lletra grisa, ressaltant en negre els que
fan referència al tema de la mort i del més enllà.
Parlant de la seva novel·la, al
passat dia 9 de novembre, vam fer-ne la tercera presentació, al Centre de
Lectura de Reus. El Joan, abans de morir, ens va demanar que ho féssim. I
nosaltres hem complert la promesa que li vam fer. Gràcies a tots els que vau
acudir a la cita i ens vau ajudar a recordar-lo com es mereix.
—Tota
l’estona dius unes frases... suposo que és euscara, oi?
—Són unes paraules molt boniques i molt
reconfortants, un record infantil. El dia que vaig anar a les golfes del basetxe,
vaig retrobar un paper manuscrit que el meu oncle Antxon em va donar abans de
morir. Diu que l’havia trobat en una església després de la guerra i no sabia
d’on provenia, però l’havia guardat sempre i me’l confiava a mi, perquè era la
que el podria apreciar millor. L’oncle es pensava que era la conversa entre un
moribund i el sacerdot que l’acompanya. Es treu el paper de la butxaca, el
recita i el tradueix:
(Moribund):
Zein egun da gaur? (Quin dia som?)
(Sacerdot):
Adostasunaren eguna da. (Som al dia de
la conformitat.) Utzi al dio, azkenik, kuxkuxeroak zuri enbarazu egiteari? (Deixa de molestar-te, per fi, la intrusa?)
(Moribund):
Bai, orain ohartzen naiz ez naizela munduan ibili traste zahar bat bezala. (Sí. Ara sento que no he passat pel món com
un trasto inútil.)
(Sacerdot):
Beti zure bizitzaz gogoetan. (Sempre reflexionant sobre la teva vida.)
(Moribund):
Gure bizitza urrikarria. (La nostra pobra vida.) Ez dut hari buruzko
hausnarketarik egin nahi, pittin bat bete baizik. (No és pas reflexionar-hi el
que vull, sinó omplir-la una mica.)
Gutxi egin dugu. (Hem fet poca cosa.)
(Sacerdot):
Argitxo bat iluntasunean. (Una petita llum en la tenebra.) Ez dut uste
txalupazainak gehiago eskatu digunik. (No crec que el barquer ens demani res
més.)
La cara de la Karmele
mostra un estat d’embadaliment.
—I en aquell moment, mentre
tocava el paper amb les mans, com si fos una relíquia, vaig comprovar que el
recordava perfectament, potser amb alguna paraula canviada.
La Karmele inicia un
soliloqui amb matisos místics:
—És curiós: no hi havia
pensat més, mai més d’ençà que vaig venir a viure a Catalunya i, llavors, de
sobte, em va venir tot a la memòria amb una força tremenda. «Zein egun da
gaur?», «Adostasunaren eguna da.» Quina pau, Déu meu, quina pau que em donaven
aquelles paraules! «Som al dia de la conformitat.» Cal conformar-se.
“Tornem-hi.” Mentre la dona basca desgrana els seus pensaments, el record
de l’illa de Cefalònia recupera la consciència de la Susanna. «És d’aquelles
coses que no s’obliden.» Pensa en la traça que va tenir en François (el pintor)
per tractar-la: delicadesa, conversa inesgotable però no esgotadora, cap
precipitació... «Un somni. No crec que canviï la meva vida, però la meva
memòria sí.» No solament se li representen les imatges amb nitidesa, ans també
les sensacions se li revifen.
La Karmele se sent obligada a donar-li alguna
explicació: «Sembla que parli una persona que es troba al final de la seva
existència terrena; fa un repàs de la seva vida, i té al seu costat un amic, un
confident, potser un sacerdot, que procura tranquil·litzar-la i asserenar la seva
consciència.»
La Karmele va perdent
terra. Entra en un estat de trànsit, una mena de transfiguració. La Susanna,
per tal de connectar amb la seva veïna, li posa la mà al braç; no s’atreveix a
intervenir-hi: la deixa dir, la deixa xerrar, en una mena de psicoanàlisi
improvisada.
—El
moribund intenta trobar-li un sentit a la vida, i se sent buit perquè pensa que
no l’ha omplerta prou de bones obres. Omplir la vida de caritat. Quin objectiu
tan terrible i tan difícil, emportats per les preocupacions de cada dia!
Aquí, la Susanna no pot
estar-se d’exclamar «Quina cosa més misteriosa! M’esborrona». Té al seu costat
aquella dona entotsolada, que no distingeix quan parla en euskara de quan ho fa
en català. No comprèn el sentit profund del diàleg, però se sent transportada a
una altra dimensió, igual com la companya que té al costat, que parla entre
sospirs. Què podia dir més? Però volia atiar la confidència. Continuava la
lletania: —«Gutxi egin dugu», «Déu meu, hem fet el que hem sabut, Gutxitxo da»,
«Una petita llum en la tenebra. No crec que el barquer ens demani res més». Em
vull imaginar el barquer com Jesús al llac de Genesaret, que no ha vingut a
condemnar, sinó a salvar.
El
text escrit és una mina de pedres precioses, una olla antiga amagada sota les
rajoles, plena de monedes o possibilitats inimaginables. Cada persona en treu
allò que necessita o li abelleix en aquell moment.
El
barquer li ha recordat, a la devota de Mnemòsine, el fill del fuster de
Natzaret. Algú altre hauria pensant en l’inflexible Caront, o en el Rei
pescador, o bé en aquell vell mig despullat, el cap cobert d’un tarot de cànem,
un anap en una mà i en l’altra un cantell de pa, d’aquell relat medieval tan
encisador que alguns lletraferits polsosos coneixen. I vosaltres, amable
lectorat, també teniu el vostre barquer? O més aviat, no som nosaltres el
nostre propi barquer?
