Estem preparant els actes de presentació del llibre Roses al Desert del nostre germà Joan (d.e.p.). Serà una trobada d'amics, familiars i coneguts per recordar-lo, parlar d'ell i de la novel·la que tan va lluitar per veure publicada. Us hi convidem.
I, com cada més, pengem un poema del seu llibre Marea Alta que, en aquests dies convulsos i tristos que estem vivint, ve com l'anell al dit. La il·lustració és, com totes les altres, de l'altre germà, el Pere.
Sota de bastos
Si no em puc aixecar,mai més,
heus aquí el que m’espera:
–Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Joan SALVAT-PAPASSEIT
I
Així com un gos, quan l’amo l’hi mana,
se li ajeu als peus, supòs que ha de ser
ben gratificant per a esperits febles,
veure que al dictat de la seva veu, els súbdits fidels abaixen el cap
i van a complir l’ordre tot seguit.
II
Ens xucles la sang, mentre brames:
«Insolidaris!». Els teus insults
són el nostre croissant cada matí.
En vau tenir prou
amb una victòria, una tota sola,
disfressada de fals compromís.
I com a l’animal salvatge capturat,
ens vau encerclar el coll amb una soga.
Fins aleshores, els peixos i tot
ens portaven l’ensenya.
Des del Guadalop fins ara i aquí,
com un salmó irredempt,
portem el contrapàs
per congostos de set.
III
Has guanyat les guerres:
per què no assossegues?
Quin neguit callat et crema l’entranya?
«El fènix no és mort.» Això et neguiteja.
«Sempre refloreix com una mala herba.»
Escolta bé això, tu, Sota de Bastos:
saps que no hi haurà pacte de cap mena.
Si es desperta el fènix, tallarà la soga.
Per això t’afanyes fent llenya
de l’arbre caigut.
IV
Un altre món, és possible?
El teu immobilisme ho nega.
Tenies dues opcions, dos camins antagònics,
del tot irreductibles.
El que mena a la vida per tothom,
el camí, bateau ivre, que obre portes;
que diu «anem més enllà»,
fet de complicitats, d’imaginació,
de diversitats en diàleg.
I, a l’altra banda, el camí que tanca, que esborra,
que nega l’existència als qui no són com tu,
fet d’odi, violència, mentida, destrucció
–com van fer al continent Delladelmar–,
que exalta els instints barroers,
reduccionista: «Jo t’he vençut
i t’esclafo. I a més sóc
tan demòcrata com tu.»
Aquest segueixes tu, Sota de Bastos.
Plantem cara a la teva antropofàgia,
volem reconquerir el paradís perdut.
Sembrarem vides arreu.
En pau, alçant la copa, amb esforç, vivim.
En pau, deixant l’herència d’un tresor, morim.
Si reeixim, edifiquem el casal multicolor,
s’esbatanen les portes per tothom.
Si tu triomfes amb el sabre,
barbre cor de marbre,
filocadavre macabre,
heus aquí el que ens espera:
el vell món, caduc, caps escorxats,
feina de llenyataire –la teva dèria.
Esperem, verinós escorpí,
que t’afogui el teu propi verí.
...
Joan Prats Sobrepere (d.e.p,)
Joan Prats Sobrepere (d.e.p,)
