1.
Volta la roda sense repòs
“Bona gent que pel món navigau.”
RAFAEL CATARDI
BONA GENT que pel món navegueu i, en el
vostre periple, heu tingut la curiositat de buscar la companyia discreta i
còmplice d’un llibre, d’aquest llibre: Benvinguts. Esteu a punt d’entrar en un
“mondo piccolo” (com deia Giovanni Guareschi), en un “petit món”, semblant al
vostre, però diferent. Un petit món que us proporcionarà unes vivències
inèdites, podríem dir-ne aventures de l’esperit, que enriquiran la vostra
experiència imaginària, a cada capítol
més inimaginables. Un petit món poblat per uns personatges que circulen pel
camí de la vida. Gent de professions diferents, de parles diferents, creativa,
que no volen que els diguin com s’han de muntar la vida. Gent amb il·lusions,
emocions, decepcions, amistats… i tot allò que acompanya la humanitat en el seu
pelegrinatge damunt la terra. Aquests personatges es troben, es coneixen,
actuen en diversos sentits, amb complicitats o displicències, delerosos per
aconseguir els seus anhels. L’interès o la casualitat porta aquesta colla de
gent d’un lloc a un altre, en tren, cotxe, avió, vaixell, d’un país a un altre,
arriben a trepitjar terres de tres continents. Llocs ben reals aquests, els
pobles, les muntanyes, la mar, el desert, que podreu visitar si un dia us ve de
gust. Bona gent que pel món camineu, subjectes al temps, l’espai i l’averany,
aquestes paraules desfermades que us acompanyen arrosseguen el carruatge del
relat, fragments d’històries interconnectades, una visió del món exterior i
interior, un calidoscopi vital. En el viatge novel·lat trobareu situacions i
estils del vostre grat o potser del vostre desgrat, enllaçats per una engruna
de sorpresa. Situacions, com ho diria?: ambigües?, intrigants?, utòpiques?,
situacions emparentades amb la malaltia de l’amor o bé amb el desamor… Ja ho veieu: el narrador més
s’estima suscitar preguntes que no pas respondre’n. Vosaltres les respondreu, i
la vostra opinió serà el seu judici. Judici sense rèplica, tan implacable com
el de «Minos, Radamantus e Èacus, jutges d’infern». Aquest és el joc a què
juguem: aquí hi ha una oferta de lliure acceptació. «Rien ne va plus».
Bona
gent que rodeu amb la roda del món, situeu-vos: un dissabte d’hivern,
concretament, el 18 de gener de 1975 a la tarda. Un dia fresquet, però no fred,
amb clapes nuvoloses escampades pel cel.
Restaurar el passat
El
dia s’ha llevat boirós i humit a la ciutat de la Rosa, i, cosa rara, sense
vent. Enric Torrents, abrigat amb una jaqueta de pell, trepitja els últims
carrers molls abans d’entrar a l’estació ferroviària de Reus...
